Els pantans es van convertir en camps d’arròs, i els arenals i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En esta tasca transformadora només es van emprar enginy i braços aplicats, més que a la terra, a l’aigua. L’aigua de veres, l’aigua que beneficia i rendeïx sense atazars, és la dels rius i les séquies…

JOAN FUSTER

Així definia Fuster la transformació que sofriren la comarca de la Ribera del Xúquer primer, i la part meridional de l’Horta Sud més tard, amb la humanització del territori des de temps ancestrals per optimitzar l’ús de les aigües que baixaven pel riu que la travessa i li dóna nom. Humanització que es va fer més palesa amb la construcció, al segle XIII, d’un assut a Antella per fer discórrer les aigües del Xúquer a través d’un canal —la Séquia d’Alberic, hui en dia Séquia Reial del Xúquer— que, amb el pas del temps i diverses ampliacions, acabaria regant les terres (moltes d’elles ermes, al estar lluny del curs del Xúquer o més altes que aquest) de 20 poblacions d’aquestes dos comarques, transformant-les en productives terres de conreu i propiciant el seu ràpid desenvolupament.

La Ribera

S’anomena Ribera del Xúquer la gran comarca que s’estén a les dos ribes d’aquest riu en el seu darrer tram de 90 km, abans d’arribar a la mar, i que constitueix una planura d’inundació construïda amb les aportacions sedimentàries del Xúquer i dels seus afluents.

Acostuma a distinguir-se entre Ribera Alta i Ribera Baixa, tot i que la majoria dels pobles s’hi troben entre el nivell del mar i els 30 o 40 metres d’altitud. Tampoc queda clara la divisió, en quan que hi ha pobles veïns quasi al mateix nivell, com Algemesí i Albalat —que pertanyen a una i altra, respectivament—, o altres que hi son quasi una única unitat urbana, com Benifaió (Ribera Alta) i Almussafes (Ribera Baixa), i que fins i tot comparteixen alguns serveis municipals. Per això, diríem que el ventall al·luviat del Magre és l’únic element físic que podria servir com a divisòria entre la Ribera Alta i la Ribera Baixa.

Geografia física i humana de la comarca de La Ribera

La Ribera, que ocupa una superfície total de 1.291 km2 limita: al nord amb la Foia de Bunyol, l’Horta Oest i l’Horta Sud; a l’est amb el Mar Mediterrani; al sud amb la Costera i la Safor; i a l’oest amb la Canal de Navarrés.

La conformen 48 municipis amb uns 295.000 habitants, sent Alzira i Sueca els municipis més poblats (amb més habitants) i Algemesí i Almussafes els més densos (amb més habitants per quilòmetre quadrat).

El paisatge és eminentment pla, donat que les seues altures a penes sobrepassen els 500 metres en el límit oest als contraforts del massís del Caroig i la serra del Cavalló. A prop d’Alzira trobem la serra de les Agulles, la serra de Corbera i l’Espai Natural protegit de les valls de la Murta i la Casella. Per l’est, la serra de la Rabosa, a Cullera, completa l’orografia de la comarca.

El Xúquer, que acaba desembocant a Cullera, i els seus afluents (el Magre i el Verd per la riba esquerra; i el Sellent i l’Albaida per la dreta) són els rius que travessen la comarca.

A més, cal destacar que la part del Parc Natural de l’Albufera pertany als municipis de Cullera, Sueca, Albalat i Sollana.

 

L’Horta Sud

L’Horta Sud és una comarca del centre de la Comunitat Valenciana, amb capital a Catarroja (encara que no n’és capital administrativa ni històrica).

Limita al nord amb l’Horta Oest i amb la ciutat de València, a l’est amb l’Albufera i al sud amb la Ribera.

Amb més de 155.000 habitants repartits en 12 municipis bastant poblats —per la proximitat de la ciutat de València— i amb uns 165 km2 d’extensió, presenta una densitat de població propera als 1.000 habitants per quilòmetre quadrat. Per exemple, municipis com Catarroja, Paiporta, Alfafar, Silla o Picassent tenen més de 15.000 habitants cadascun.

Cinc dels seus municipis reguen el seu terme amb aigües del Xúquer gràcies a la Séquia Reial.

La comarca de l’Horta Sud és de creació moderna —concretament de l’any 1989— i hi comprén part de l’antiga comarca de la Ribera Baixa i part de la històrica Horta de València. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de les comarques d’Emili Beüt (Comarques naturals del Regne de València, publicat l’any 1934).

[insertar img]

El clima

Al ser una comarca que limita amb el mar tenim un clima mediterrani temperat, amb estius calorosos i hiverns suaus, on rarament qualla la neu. Les pluges són escasses —al voltant de 550 l/m2 a l’any— i d’una gran irregularitat (igual poden passar 6 mesos sense plutja com, de sobte, es presenta una tempesta i cau tota l’aigua d’eixe temps en un ruixat).

En estiu solen formar-se tempestes violentes i de curta durada, pel contrast de les altes temperatures i la proximitat al mar. Normalment ho fan des de ponent, sent més perilloses i sovint amb pedregades, sobretot quan entren per tramuntana.

Però les pluges més abundants es produeixen a la tardor i solen originar-les les anomenades gotes fredes, que provoquen fortes crescudes dels rius que inunden els camps i els pobles causant danys importants.

L’última crescuda més forta fou l’any 1982, quan es va formar una gota freda molt potent que va produïr pluges torrencials continuades a la conca del Xúquer, arribant a recollir en només dos dies 600 l/m2. Això va fer que el volum d’entrada d’aigües a la presa de Tous, procedents del riu Escalona i d’aigües amunt de la conca, fóra molt superior al que podia desguassar i que acabara sobrepassant-la i desfent-la, provocant una riuada tràgica en la qual moltes poblacions de la Ribera foren inundades.

Els vens dominants a la Ribera són dos: el ponent, que és sec, càlid a l’estiu i ocasionalment molt fort (amb registres al voltant dels 70-90 km/h); i el llevant, que és fresc, humit i més suau.

La vegetació

Aquest clima determina una vegetació de tipus mediterrani, adaptada a llargs períodes de sequera: margalló, romer, timó, pebrella, espart, coscoll, pi blanc, carrasques, llentiscle, oliveres…

Amb aquestes condiciones, els conreus agrícoles serien només conreus de secà (blat, civada, vinya, ametlers, garrofers… ) sinó fora perquè es reguen.

El riu Xúquer naix al Cerro de San Felipe (Monts Universals), a la província de Conca, a una altitud de 1.700 metres i a poca distància del naixement d’altres rius com el Tajo o el Túria. Té una longitud aproximada de 500 km i la seua conca té una extensió de 21.578 km2. Les ciutats més importants per les que passa són: Conca, Alzira, Sueca i Cullera.

En el seu curs alt travessa paratges muntanyosos, després creua l’altiplà de la Meseta i finalment s’enfonsa en aquella planura per un llarg congost que després s’obri pas a través de muntanyes d’aproximadament un quilòmetre d’altura: per l’esquerra la Serra Martés (1.086 m), la Serra de l’Ave (950 m) i la Serra del Cavalló (827 m); i per la dreta el Massís del Caroig (1.126 m) i la Mola de Cortes (1.107 m).

A Cofrents rep les aigües del Cabriol —el seu afluent més cabalós— i, un poc més avall, en el mateix pantà de Tous, les del riu Escalona —poc cabalós, però molt perillós per les seues violentes riuades.

A l’entrada de la Ribera s’acaba el congost i el riu entra en una vall entre muntanyes d’altura més moderada, que poc després van separant-se del riu, i a partir de la confluència amb els rius Sellent i l’Albaida comença la planura al·luvial.

En aquest últim tram —el curs baix—, on a penes rep aigües dels rius Verd i Magre i d’alguns barrancs, el riu Xúquer té molt poca pendent i forma grans meandres que arriben a doblar la distància que hi ha en línia recta des de Tous fins el mar.

La Séquia Reial del Xúquer, nodrida per les aigües del Riu Xúquer, és sense dubte el canal de reg més important del país.

L’origen del sistema de regadius valencià és antiquíssim; i, tot i que són tres les hipòtesis que es barregen (àrab, preromà i romà), la manca d’estudis rigorosos fa que cap d’elles estiga provada científicament. Tot i això, encara que totes tenen els seus defensors, sembla que la més encertada és la que postula un origen romà del nostre sistema de regadiu —no solament el del Xúquer sino quasi el de tota la conca mediterrània. Però, és clar, això no desdiu l’enorme importància que tingueren també els àrabs tant pel que fa al sistema de regadiu com a la pròpia agricultura.

Quines raons motiven la construcció de la Séquia Reial?

L’any 1238 Jaume I conquereix la ciutat de València i l’any següent comença la conquesta al sud del Xúquer. Però una vegada conquerit el territori venia la tasca més important: organitzar-lo, donar-li vida, explotar les seues riqueses, atraure pobladors.

Per això i per pagar amb propietats als fidels que l’havien ajudat en la conquesta, Jaume I inicià una modernització del territori que contemplava l’adaptació de la séquia existent i la construcció d’una nova: la Séquia Reial. I principalment ho va fer per dos raons: per raons polítiques (repoblar i millorar les condicions dels béns atorgats) i per raons econòmiques (augmentar els regadius per multiplicar la producció i augmentar les arques reials gràcies als impostos).

Construcció i característiques

La construcció d’un canal d’aquesta envergadura i amb els mitjans de que es disposava fou una obra magna i es va convertir en tot un repte.

Primer es construí des d’Antella fins a Algemesí (s. XIII i XIV) i, posteriorment, es continuà fins a Albal en una segona fase (1760-1815). Així, la Séquia Reial, amb una longitud total de 54 km, té el seu naixement a l’Assut d’Antella i va discorrent de sud a nord fins acabar a Albal, aportant aigua als termes de 20 localitats: Antella, Gavarda, Alberic, Benimuslem, Massalavés, Alzira, Guadasuar, l’Alcúdia, Benimodo, Albalat de la Ribera i Algemesí (primera fase); i Alginet, Benifaió, Almussafes, Sollana, Picassent, Silla, Alcàsser, Beniparrell i Albal (segona fase). Per ordre correlatiu i fins Benifaió són localitats de la Ribera Alta; fins Sollana, de la Ribera Baixa; i, les cinc últimes, de la comarca de l’Horta Sud.

D’eixida presenta una amplària de 10 metres, la qual va reduïnt-se poc a poc segons va perdent cabal, sent l’amplària de 6 metres al seu pas per Guadassuar i d’un metre a les acaballes. En origen porta un cabal màxim de 12 metres cúbics per segon en l’època de màxim reg (estiu) —portant també la canonada de pressió construïda recentment paral·lela a ella un cabal de 9 metres cúbics per segon durant 14 hores al dia, en moment de màxima aportació.

Durant l’època d’hivern el caixer de la séquia mare no porta aigua, temps que s’aprofita per netejar-la i fer les reparacions que calga.

Quan es mira el sistema de regadiu en un mapa vegem que és semblant a l’aparell circulatori, i és que en realitat fa una tasca idèntica: dur l’aigua de reg a totes les partides i camps del territori que abasta. Els diferents braçals, séquies i filloles que es nodreixen de la Séquia Reial fan més de 500 km de conduccions. L’aigua passa a aquestes conduccions a través de feses, donant servei a més de 30.000 regants i atenent una superfície de 240.000 fanecades.